Victoria Sobrino Llull

Sé que he tardado en escribirte, pero sinceramente no sabía qué decir después de todo lo ocurrido. De todas formas, prefiero no pensar en aquel día gris que ha hecho que ya no estés con nosotros, con tu familia y con tus amigos que tanto te queremos. Todos hemos luchado para que se haga justicia y esperamos que así sea.

No, prefiero quedarme con tus buenos momentos, con tus risas y con tus frases, con tu mp3 lleno de música “pastillera” y con tus pantalones vaqueros siempre caídos
¿Te acuerdas de la olimpiada? Vaya broma, nos metimos para librarnos del examen y al final tu y yo nos aliamos para no hacer nada y pasar de todo.
¿Qué me dices de nuestro primer botellón en el marítimo? Ahí había más zumo y chuches que alcohol creo yo!!
¿Y las clases de 4º? Sentarme a tu lado fue lo mejor que hice porque era un no parar de hablar y de reír. Además, fue a partir de ese año cuando empecé a conocerte mejor y a apreciarte tanto.
¿Y las sesiones de singstar? ¿Y las fiestas? ¿Y los viajes? ¿Y…? Son tantos los momentos a tu lado, que sería del todo imposible olvidarlos.

Me encantaba la tranquilidad y la calma con la que te tomabas las cosas, eras amigo de tus amigos y ayudabas a todo aquel que lo necesitara. Cuando lo pasé tan mal supiste estar a mi lado e incluso viniste a verme y te atreviste a entrar, algo que muchas personas no hicieron. Me demostraste lo que significa realmente un amigo, y gracias a ti aprendí a disfrutar de la vida y a aprovechar los buenos momentos.

Hoy hemos acabado selectividad, y tú deberías haberla hecho con nosotros y sacar la notaza que seguro ibas a sacar. Pasar los mismos nervios, apoyarnos unos con los otros y al final darte cuenta que no era para tanto.

Me cuesta expresar lo que siento y sé que quizás nunca te dije cuanto te apreciaba como amigo, pero sé que tú lo sabías y así me lo demostraste.

Eres de las mejores personas que he conocido y conoceré nunca, y esté donde esté y haga lo que haga, te aseguro que siempre tendré tiempo para pensar en ti.
Para mí, existirás siempre. Te quiero, y gracias por todo amigo

Isabel Perelló

Estimat Guillem Toni,

Ja fa unes setmanes que vaig començar a escriure’t aquesta carta. Pot ser m’ha costat acabar-la per què no me vull despedir de tu, ja que no vull acceptar que no te tornaré a veure, que en Pau i en Lluc no tornaran a jugar amb tu, que els diumenges ja no vendras a dinar a Can Picafort, que no t'estotjarem menjar pels aniversaris den Pau i den lluc perquè arribes tard després del partit de futbol, .... S’altre dia ta mare me va regalar una foto teva, me fa sentir tan acompanyada!

Quan te’n vares anar t’estava preparant la tarta de galetes Maries que vos sol fer pels aniversaris, amb en Pau i en Lluc d’ajudants. Després anàrem a la fira del Ram i només hi varen poder està una estoneta ja que va ser allà a on ens digueren el que havia passat.

Al llegir el que va escriure en Ricardo, encara me’n record com si fos avui quan vaig baixar al soterrani de cas padrins i vos vaig veure amb l’espelma encesa davall un llençol ple de coixins, mantes i coses que prenien aviat. Me vaig espantar tant que me vaig posar a cridar-vos. En aquell temps era molt jove i no tenia nins i la veritat és que quan vos aplegàveu hi havia un bon quefer (ara ho entenc més amb en Pau i en Lluc). Una de les primeres coses que vaig pensar és que en Pau i en Lluc no podrien tornar a jugar a futbol amb tu a sa terrassa de Can Picafort després de dinar, com feies amb en Jaume quan va començar a venir per ca nostra. Encara no havíem acabat de dinar i estava a fora jugant a futbol amb voltros. Devies ser mes o menys com en Pau ara! També pintaria com si fos ara el dia que ens varem casar que ens portaves els anells i vengueres devora noltros i encara faltava una bona estona i ta mare no sabia com t’ho havia de dir amb senyes. També quan jugaves a Binissalem que venia a veure’t cada vegada, fins que vaig tenir en Pau que tot ja va ser més complicat. I tantes coses mes…

L’altre dia quan anàvem a dinar a Can Picafort en Pau me va demanar a on eres i li vaig dir que eres una estrella del cel i que encara que ell no te veges tu estàs amb noltros. La veritat és que no m’ha estat fàcil explicar que havia passat perquè ho entengues. Se va enfadar tant perquè se pensava que no havies anat alerta i li vaig explicar que havia estat un accident. També me va dir que no tornaries a jugar a futbol i li vaig contestar que estaves jugant al cel marcant la porteria amb dues estrelles. Li vaig dir perquè vull pensar que així és.

A la feina estic fent un curs per l’esquena amb una fisioterapeuta, com el teu cosí Joan quantes vegades he pensat amb tu que el curs que ve podries està a la universitat devora noltros i que havies de fer pràctiques amb les esquenes de les ties! Aquests dies hi ha selectivitat i també he pensat amb tu. Com veus sempre pensam amb tu amb cada cosa quotidiana. Però jo sé que des d’aquesta estrella del cel ens protegeixes i cuides i ens encoratges a seguir endavant.

Finalment te vull donar les gràcies per haver compartit amb noltros aquests divuit anys menys un dia.

Una besada ben forta al meu nebot petit.
Sa tia Isabel