No se per on començar, ni per on seguir... tot això em supera i si et dic que fa mes d'un mes que intent escriure qualque cosa i no hi ha manera em pots creure.
Supòs que m'ha costat perquè no se molt bé que dir, o com dir-ho, ses paraules em sonen buides per descriure tot el succeït, per xerrar de tu, per recordar el que hem viscut junts, especialment aquest dos darrers anys. O pot ser perquè encara no em crec res del que ha passat. És tant surrealista tot que no puc assimilar-ho i cada vegada que ho intent es com si qualque cosa m'ho impedís. No estic preparada per dir-te adéu.
No hi ha minut que passi que no et recordí i, encara que intenti evitar-ho, la gran majoria dels meus pensament em condueixen a pensar en tu, del que diries, el que faries... Sense anar més enfora la setmana passada amb el triplet del Barça na Marga jo i sa seva mare ens pintarem les ungles vermelles i blaves i tot d'una ens va venir al cap que diries si en vesis. Cada vegada que feim una broma recordam els teus comuns " No existe mi derecha" o quan feies que ella em tires enterra i em fes pessigolles per sentir es meu riure que ets feia tanta gràcia. Recordo els canvis de classe, quan sortíem a donar una volta per s'escola i arribàvem tard a classe. I quan un dia ella i jo intentarem enfadar-mos amb tu, no se exactament per què, i no varem aguantar mes de mitja hora sense dir-te res. O com et posaves nirviós cada vegada que et xerràvem es català... No hi ha ni un record dolent, i no puc evitar somriure cada vegada que els record.
Tu omplies ses nostres vides, ses vides de totes aquelles persones que t'estimaven i et segueixen estimant tant... De veres que això ha esta un cop molt fort per a tots, mai esperes que una cosa d'aquestes et passi a tu, i ens ha ensenyat a ser més forts, a seguir endavant i lluitar, a seguir vivint i estimar sa vida, a viure per tu, perquè encara que no siguis amb nosaltres en persona en els nostres records sempre hi seràs.
M'has ensenyat a estimar a les persones que estim amb més força, ha fer-ho cada minut, perquè mai es sap que pot passar un segon desprès. A dir-lis i demostrar-lis que són el mes important per jo, a no desaprofitar es temps i a ser feliç amb la meva vida... Sent que com a persona he crescut, he madurat... però sincerament tant de bo no m'hagués tornat mes forta, ni hagués madurat el que he madurat i tu seguissis aquí amb nosaltres, perquè et trob molt a faltar.
Supòs que en si, això es com una despedia. Em despedesc de tu, però el que no faré serà dir-te adéu, només et diré fins després i que esper que allà on siguis m'esperis perquè qualque dia ens tornarem a trobar.
No m'oblidis mai perquè jo no ho faré, mai t'oblidaré.
T'ESTIM MOLTISIM.
Rosa Roig
P.d: tant de bo mai hagués hagut d'escriure aquesta carta.
