Tu tenies a prop de dos anys i jo quatre mes, menys un dia, puc recordar com anava darrere teu per donar-te petons i que tu que me’n donessis però sempre corries per que tots cercàvem el mateix. I quan ens va pegar per construir cabanyes a la cotxera de Can Picafort, i quan ens varem veure els nostres pares que enceníem espelmes per tenir llum ens varen renyar a tots, o quan m’hos va pegar per anar amb el carrito per totes bandes. I aquell estiu que anàvem a la platja per fer lanches, castells i diferents formes amb l’arena que fins i tot varem anar al concurs dels castells d’arena, son tants els estius que hem disfrutat plegats tots els cosins a cas padrins. I les festes de la Beata que tantes vegades hem disfrutat tant a les berbenes com fent brega amb els dimonis. I els sopars cada cap de setmana, que gairebé sempre ens fèiem la punyeta, es que amb això ens pareixem, de punyeters, i aquest cap d’anys que desprès de prendre el raïm varem partir i et vaig deixar davant ca es teu amic Benja i com et vaig dir que disfrutesis i anessis alerta. La veritat que son tants els records en el que tu surts i ma alegren i tants que van sorgint al pas dels dies. I el que sempre recordaré es el teu somriure, perquè per allà a on anaves la regalaves.
Però fa a prop d’un mes que ja no ets entre noltros, un mal cop de la vida, algo inexplicable i ara es quan hem d’acceptar un cop molt dur en les nostres vides, acceptar que ja no hi ets, acceptar una vida sense tu. I això es el mes difícil, encara a dia d’avui no he pogut, supos que es normal, però tampoc ho vull acceptar, hem fa mal cada vegada que hi pens, t’enyor. Ningú podra ocupar el teu lloc els dinars del cap de setmana a cas padrins, o quan vagi a ca teva, o quan juguem a futbol amb en Lluc i en Pau, o el dia de Nadal, ni en lloc, perquè sempre tendras el teu lloc en el meu cor. Però et promet que serè fort, que seguiré endavant, perquè tu ens vares demostrar que hem de ser forts.
Et demanaré que siguis on siguis, enviïs moltes de forces als teus i sobretot al tio Biel, a sa tia Carmen i a na Maria, per seguir endavant. T’estim, se que ho sabies, perquè a la nostra manera mos ho demostràvem.
Fins sempre el teu cosí.
Ricardo
Però fa a prop d’un mes que ja no ets entre noltros, un mal cop de la vida, algo inexplicable i ara es quan hem d’acceptar un cop molt dur en les nostres vides, acceptar que ja no hi ets, acceptar una vida sense tu. I això es el mes difícil, encara a dia d’avui no he pogut, supos que es normal, però tampoc ho vull acceptar, hem fa mal cada vegada que hi pens, t’enyor. Ningú podra ocupar el teu lloc els dinars del cap de setmana a cas padrins, o quan vagi a ca teva, o quan juguem a futbol amb en Lluc i en Pau, o el dia de Nadal, ni en lloc, perquè sempre tendras el teu lloc en el meu cor. Però et promet que serè fort, que seguiré endavant, perquè tu ens vares demostrar que hem de ser forts.
Et demanaré que siguis on siguis, enviïs moltes de forces als teus i sobretot al tio Biel, a sa tia Carmen i a na Maria, per seguir endavant. T’estim, se que ho sabies, perquè a la nostra manera mos ho demostràvem.
Fins sempre el teu cosí.
Ricardo
